Acabo de llegir un article que m’ha commocionat, i que diu molt del gènere humà. Cada dia em sorprenc de les atrocitats que som capassos de cometre. La violència, l’odi, sense sentit. Atacar impunement, destrossar vides.

El poble palestí porta més de 60 anys lluitant, molts, van haver de fugir als Països àrabs del voltant. Per exemple al Líban. La gran majoria, malviuen des de llavors en camps de reufigats. No tenen drets, els recursos son escassos, i la vida una espera en aquests camps massificats, empresonats en un altra país, esperant poder tornar algun dia a la seva terra.

Un d’ells, es Nahr al Bared. Fa uns mesos, l'exèrcit libanès va bomberdejar el camp, per acabar, segons diuen, amb un perillós grup armat islamista,d'Al-Fatah al-Islam.

Al cap de un parell de dies, els informatius s’en van oblidar. No sabem com va acabar. Acabo de llegir el desenllaç.

es esperpèntic. encara ara no entenc com els humans ens fem tan de mal, com ataquem als nostres germans, com ens han programat per odiar, per desprès atemptar contra gent desprotegida.

enllaç article: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=58199

CORRANDES D' EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L' estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya) .

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l' esguerra,
abans de passar la ratlla,
m' ajec i beso la terra
i l' acarono amb l' espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d' enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l' ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart (1899 - 1986)

Aquest agost, vaig visitar Palestina.

Darrerament en els informatius, l’únic tema és sobre les disputes internes palestines, tot oblidant el problema fonamental, l’ocupació de Israel.

Em pregunten que tal el meu viatge per Palestina. La meva resposta és sempre la mateixa: imaginat viure en una presó. Gaza i Cisjordània està rodejada per un immens mur. A pesar de les mentides de Israel, el mur no només delimita la frontera entre Israel i Cisjordània, sinó que entra a terra palestina, envolta les ciutats i els pobles, i els separa els camps de cultiu i els pous d’aigua. Per poder entrar a les ciutats, o per circular per les carretres, tens que passar “punts de control” (mes de 500); Corredors enreixats, passar portes giratòries de barres de metall, i finalment els soldats israelians creguts, que escorcollen, insultant i tracten als palestins com escòria humana, com animals. Estic parlant de joves que van estudiar, homes i dones a treballar, nens i nens que ploren, desprès de passar hores i hores amb una calor insuportable. No son terroristes, son palestins empresonats a la seva pròpia terra.

La situació és insostenible. Els drets humans son trepitjats dia rere dia. cartells fets per Israel a l’entrada dels chekpoints amb lemes com “que la pau sigui en vosaltres” ( quina ironia, i quina fatxenderia). A d’Hebrón, ciutat palestina del sud de Cisjordània, on les colònies de jueus es troben dins de la ciutat, perquè amb total impunitat, han ocupat cases i barris sencers, sota la mirada passiva del seu exercit que els protegeix (5000 soldats per 500 colons); em refereixo a comerços palestins tancats, perquè colons jueus fanàtics hi entren, saquejant i pinten amb esprais l’estrella de David a la porta, per marcar que allò ara pertany a jueus (no recorda això alguna cosa?) parlo d'assassiants i segrestos diaris, on els culpables mai seràn jutjats. Parlo de nenes i nens palestins, que pel sol fet de tirar una pedra contra un tanc, poden ser empresonats tres mesos.

Cal recordar que l’estat de Israel s’autoproclama l’única democràcia de tot el Pròxim orient. Estic parlant d’un poble que es caracteritza per fer arribar a tothom el patiment que han sofert al llarg de la història. Una tasca molt noble i justa, però resulta que ara son ells els tirans. Les resolucions dels tribunals internacionals condemnen les seves polítiques racistes,el mur ha sigut declarat il·legal, els colons també, i darrerament la ONU ja acusa Israel de dur a terme polítiques d’apartheid, tot i així, mentre el suport dels EUA i les potències occidentals és mantingui, ningú aplicarà aquestes resolucions.

El vell somni sionista d’expulsar els palestins, continua aplicant-se dia rere dia. Però els i les palestines resisteixen tal i com porten més de seixanta anys, i ho seguiran fent, perquè sabent que de la seva terra, no els trauran.

Benjamín Prado

Us escric una poesia de Benjamín Prado, un poeta que vaig descubrir per casualitat mentre ordenava la secció de literatura. Nascut a Madrid al 1967.

EN EL CAMINO

Han pasado diez años y es un día de invierno.
Tú caminas por las avellanedas.
y vas junto a esos sauces amarillos que avanzan
por los ríos con luna.

No será como ahora, no tendrás veinte años;
la nieve irá acercándose a tu casa
y el aire verde moverá en tus ojos
sus bosques de cristal y de silencio.

Recuérdalo, hubo un río.
Los árboles vivían
en el imán del agua.
Por la noche, escuchábamos gotear en las sombras
la canción de los búhos.

Y, luego, la corriente se llevó nuestras caras.
No sabemos a dónde. No sabemos por qué.

Aún estamos aquí.
Pero, de pronto,
han pasado diez años
y tú y yo somos dos desconocidos.

De "Un caso sencillo" 1986

L' intercanvi d'idees

Les cruïlles, el pas d'un carrer a un altre, l'esperit que resideix en una mirada de trobada i la sensació incomprensible de saber exactament com vam arribar fins aquí. En un bar, en una Universitat, en alguna festa, és igual. Hi ha una mena de percepció gairabé clandestina on es transmeten idees i sentiments que guardem aneu a saber on.

Tres noies que se separen en èpoques o períodes històrics, que comencen des de zero cap a mil, que no tenen ni idea de les seves pròpies idees i que sovint viuen del que els ha ensenyat la Història.

Així comença aquest blog, que no és més que un desig de trobar-nos des de la irrealitat internàutica per poder sentir el que la següent pensa, per agafar de l'altra el que va llegir en moments d'incertesa, recòneixer la passió i la distància, fer-ne una consciència i saber que som el que som perquè la vida ens ha fet així.

Esperem que s'uneixi qualsevol interessat en tenir-li rancor a l'avorriment i a la imbecilitat que ronda per aquest món.

Amb molt de gust,

La boja, la que no es pentina i la hippy-ecologista.